Manuel brunet

Figura poc recordada de la generació del periodisme catalá d'entreguerres, Manuel Brunet i Solá (Vic, 1889-Figueres, 1956) va mantenir durant la seva joventut una estreta relació amb figures rellevants del Noucentisme. Més endavant, ja plenament consolidat com a periodista, va destacar per la versatilitat temática i genérica i per un domini indiscutible de l'ofici. Rodamón de les redaccions dels diaris catalans més importants del seu temps, comentarista de política catalana i internacional, polemista combatiu, crític sagaÇ, durant els anys vint i trenta els seus articles tenien una notable repercussió en els cercles intel.lectuals i polítics. En esclatar la Guerra Civil, la persecució dels anarquistes el va obligar a fugir a Itália, i no va tornar fins al 1939. En aquest nou escenari, la seva carrera va quedar truncada, i ell completament desubicat. La seva controvertida actitud durant la primera postguerra, escrivint en castellá com a col.laborador de la revista Destino amb el pseudónim «Romano» i relegant a l'ámbit privat la seva adhesió a la cultura catalana, va condicionar la seva recepció posterior. Vencedor venÇut, era considerat sospitós per les instáncies dirigents a causa del seu passat catalanista, i alhora vist com un traïdor pels membres de l'exili a causa de la seva adaptació i acceptació de les noves circumstáncies en el marc del franquisme. La trajectória de Manuel Brunet és poliédrica, presenta arestes i contradiccions, continuïtats i ruptures. Tanmateix, la seva producció enriqueix el nostre passat periodístic i cultural, i l'análisi i la interpretació de la seva figura constitueix també un botó de mostra representatiu de la complexitat i dificultat de comprensió d'una part de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX.